"Des de quan ets TAN culé?" va ser la pregunta que m'ha portat a fer aquesta entrada. Què ens mou a ser culés, pericos, merengues o del Getafe? En primer lloc, la necessitat de socialitzar-se. L'ésser humà acostuma a ser un animal grupal, que necessita sentir-se acceptat i formar part d'un grup. No importa de quin equip siguin, no importen els seus colors, tots diran que el seu equip és el millor. Durant un partit, els seguidors són amics, companys, col·legues. Tots units per una mateixa causa.En segon lloc, el fútbol és una gran vàlvula d'escapament, que ens permet escapar durant 90 minuts dels nostres problemes, tant personals com polítics. Ja he escrit alguna entrada sobre el fútbol com element de cohesió. Cridem, saltem i ens desfoguem, mentre deixem de banda temporalment les nostres preocupacions. A vegades dic que sóc hooligan, per la forma de viure els partits, però després no tinc a casa cap tipus de merchandatxe. Però hi ha gent que fa un gra massa, i s'impliquen més del que caldria. Hi ha vida més enllà del partit, no s'acaba el món. Hi ha gent que s'emprenya si el seu equip perd. Ahir vaig veure gent plorant en sortir del bar... Les llàgrimes ens les hauriem de reservar per alló que realment ho mereix.
Aquesta implicació fa que s'adori o es detesti els jugadors, en funció dels resultats obtinguts. Quan guanyen són elevats a la categoria de déus; però si perden comencen les crítiques, fent al·lusió als diners que guanyen per no fer res. Si guanyen tant, serà perquè els aficionats els ho paguen. La nostra fidelitat, i la seva, depén dels resultats.
Diuen que en aquest país tots portem un entrenador de fútbol a dins i un jugador. Qui no ha dit/sentit mai el "però corre!" o el "si és que no saben fer res! Si només cal passar-la al que tens al costat!" Senyors, m'agradaria veure'ns a tots nosaltres corrent 90 minuts, robant pilotes impossibles i intentant xutar a una porteria protegida per 6 homes.
Tornant als motius, crec que un dels més importants és la procedència. Acostumem a identificar un equip amb un lloc, de manera que ens hi veiem reflectits, encara que després la majoria dels jugadors no siguin ni tan sols nacionals. Vulguis o no, em fa il·lusió sortir fora, dir que sóc catalana i que el primer que em diguin sigui l'alineació del Barça. El problema vé quan d'una mateixa terra o ciutat hi ha més d'un equip. Tots dos representen la ciutat, el territori, la nació... És com preguntar a un nen
"L'elecció" d'equip es fa quan som petits, ja sigui perquè és el que hem mamat des del bressol, ja sigui per rebeldia contra els pares (tu ets del Barça, jo del Madrid nya nya!). Per què culé i no perico? Per què merengue i no colchonero?
Quan s'és petit, s'acostuma a preferir el qui sempre guanya. Se'ns incolquen un valors (la feina ben feta, el fairplay...) i la idea que qui no guanya no és ningú (encara que ho intentin arreglar amb "l'important és participar") Potser cerquem també aquests valors en l'equip que escollim per a que ens representi. A ningú no li agrada perdre, i per això s'acostuma a tirar cap al guanyador. Encara que és lloable l'afició del equips de la part mitja de la graella, que pateixen cada diumenge de manera incondicional. És molt fàcil donar suport quan es guanya, però no tant quan es perd jornada rere jornada.
Tot i ser culé, si el Madrid guanyés la lliga no s'acaba el món. Aquesta segona part de la temporada ha estat un tira i afluixa, un intercanvi constant amb molt poca diferència. Són dues formes de fer un equip, la dels nois que creuen en els colors i la de talonari. I les dues estant donant resultats, així que cap és criticable. I qui guanyi serà el just guanyador. És més, preferiria que no fos només una cosa de dos. Fa uns anys, quan el Getafe amenaçava el llideratge, em vaig alegrar i tot. És molt gran que un equip modest pugui mirar a la cara a un equip amb molts més mitjans.
És vergonyós veure qui hi s'escuda en els colors per destrossar el mobiliari urbà, o barallar-se. Els colors ens haurien d'unir, però mantenir la tol·lerancia.
Sense arribar als extrems, és maco veure la gent portant els colors després de la victoria amarga d'ahir. Avui, en passar pel pati d'una escola del Raval, hi havia uns nens jugant al fútbol. M'ha semblat molt maco sentir-los dir (cap d'ells era català de 2º generació): "I Bojan, bojan bojan...sóc Bojan!Goooooooooooooooool!" "Jo sóc en Messi!" "I Piquéeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee" . No he pogut evitar quedar-me'ls mirant, amb un mig somriure.
Dedicat al futbol que ens uneix i ens fa gaudir.
Aquesta implicació fa que s'adori o es detesti els jugadors, en funció dels resultats obtinguts. Quan guanyen són elevats a la categoria de déus; però si perden comencen les crítiques, fent al·lusió als diners que guanyen per no fer res. Si guanyen tant, serà perquè els aficionats els ho paguen. La nostra fidelitat, i la seva, depén dels resultats.
Diuen que en aquest país tots portem un entrenador de fútbol a dins i un jugador. Qui no ha dit/sentit mai el "però corre!" o el "si és que no saben fer res! Si només cal passar-la al que tens al costat!" Senyors, m'agradaria veure'ns a tots nosaltres corrent 90 minuts, robant pilotes impossibles i intentant xutar a una porteria protegida per 6 homes.
Tornant als motius, crec que un dels més importants és la procedència. Acostumem a identificar un equip amb un lloc, de manera que ens hi veiem reflectits, encara que després la majoria dels jugadors no siguin ni tan sols nacionals. Vulguis o no, em fa il·lusió sortir fora, dir que sóc catalana i que el primer que em diguin sigui l'alineació del Barça. El problema vé quan d'una mateixa terra o ciutat hi ha més d'un equip. Tots dos representen la ciutat, el territori, la nació... És com preguntar a un nen
A qui estimes més: al pare o a la mare?
"L'elecció" d'equip es fa quan som petits, ja sigui perquè és el que hem mamat des del bressol, ja sigui per rebeldia contra els pares (tu ets del Barça, jo del Madrid nya nya!). Per què culé i no perico? Per què merengue i no colchonero?
Quan s'és petit, s'acostuma a preferir el qui sempre guanya. Se'ns incolquen un valors (la feina ben feta, el fairplay...) i la idea que qui no guanya no és ningú (encara que ho intentin arreglar amb "l'important és participar") Potser cerquem també aquests valors en l'equip que escollim per a que ens representi. A ningú no li agrada perdre, i per això s'acostuma a tirar cap al guanyador. Encara que és lloable l'afició del equips de la part mitja de la graella, que pateixen cada diumenge de manera incondicional. És molt fàcil donar suport quan es guanya, però no tant quan es perd jornada rere jornada.
Tot i ser culé, si el Madrid guanyés la lliga no s'acaba el món. Aquesta segona part de la temporada ha estat un tira i afluixa, un intercanvi constant amb molt poca diferència. Són dues formes de fer un equip, la dels nois que creuen en els colors i la de talonari. I les dues estant donant resultats, així que cap és criticable. I qui guanyi serà el just guanyador. És més, preferiria que no fos només una cosa de dos. Fa uns anys, quan el Getafe amenaçava el llideratge, em vaig alegrar i tot. És molt gran que un equip modest pugui mirar a la cara a un equip amb molts més mitjans.
És vergonyós veure qui hi s'escuda en els colors per destrossar el mobiliari urbà, o barallar-se. Els colors ens haurien d'unir, però mantenir la tol·lerancia.
Sense arribar als extrems, és maco veure la gent portant els colors després de la victoria amarga d'ahir. Avui, en passar pel pati d'una escola del Raval, hi havia uns nens jugant al fútbol. M'ha semblat molt maco sentir-los dir (cap d'ells era català de 2º generació): "I Bojan, bojan bojan...sóc Bojan!Goooooooooooooooool!" "Jo sóc en Messi!" "I Piquéeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee" . No he pogut evitar quedar-me'ls mirant, amb un mig somriure.
Dedicat al futbol que ens uneix i ens fa gaudir.
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada